.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

I l'endemà de la independència que?

Bombers per la Independència

Com més avancem en el procés, cada cop són més les veus preguntant-se per l'endemà de la independència. Com serà aquest nou Estat que hem de construir? Serà com Espanya, però en més petit? Els catalans podrem dir la nostra, en relació al que diran les lleis, constitució, reglaments; o bé continuarem només poden votar cada quatre anys i desprès haurem de deixar fer als polítics sense poder intervenir en res?
De totes aquestes preguntes la resposta només la tenim els catalans, el poble, el mateix poble que va sortir al carrer el 10 de juliol de 2010, el mateix poble que va anar a la manifestació de la Diada de 2012, i també el mateix poble que va recorre tot el territori català fent la Via Catalana, i com no, també el mateix poble que es mobilitza per defensar el nostre ensenyament, les nostres institucions, la nostra llengua;  però perquè això sigui així, cal que tots ens impliquem, no només mitjançant les xarxes socials, ans en tot tipus d'actes que es duguin a terme, ja sigui a nivell de l'ANC, dels partits polítics pro-sobiranistes, o de qualsevol iniciativa que sumi al projecte col·lectiu, parlant amb amics, veïns, coneguts i saludats, són molts els indecisos, que no tenen a qui preguntar, i qui sap si fins i tot els hi fa por o vergonya fer-ho, potser no saben cercar els canals adequats per tenir una informació contrastada, a tots aquests, a mica que els hi donem una mica de peu ens expressaran les seves pors, els seus neguits i dubtes, i és feina de tots nosaltres el explicar-lis o donar-lis les eines perquè ells mateixos puguin esbrinar tota la veritat i formar-se la seva pròpia opinió, nosaltres no els volem adoctrinar com si fossin un ramat de xais, nosaltres tan sols els hem d'ensenyar els canals a on trobar les informacions, per tal que ells puguin veure el que diuen uns i altres i així treure les seves pròpies conclusions; però alerta, que dins les nostres files també tenim elements des-estabilitzadors de vegades per acció i d'altres per omissió, i ara el que ens cal, més que mai, és ser tots els catalans una bona colla castellera, la millor de totes, però una de sola, sense rivalitats ni enveges, tots com un de sol, tan fa on estem, a baix fent la pinya, com dins del tronc,  i com no, igual d'important la canalla, mai podríem oblidar-nos de la canalla, els encarregats del pom de dalt, sense els quals no coronaríem mai el castell.

Catalunya, nou estat d'Europa

Aquesta és ara la nostra tasca, entre els convençuts n'hi ha molts de darrera volada, no per això menys importants ni decisius, ans al contrari, moltes vegades seran aquests els que tindran més clars els arguments pels quals es troben al cantó del sobiranisme, perquè ells recentment han creuat la ratlla en veure tot el cúmul de despropòsits de l'Estat espanyol envers Catalunya; per altre cantó, els independentistes de tota la vida prou que els veiem aquests despropòsits, però moltes vegades ens centrem en altres temes, culturals, lingüístics, identitàris, sentimentals, aspectes, tots aquests, que alimenten intel·lectualment la pràctica política, i que tot i sent per un país tan importants com les qüestions més quotidianes com poden ser la feina, la sanitat, l'ensenyament o les infraestructures, difícilment ens aproparan als indecisos, així doncs el camí està traçat, de nosaltres depèn arribar a bon port o ofegar-nos al fons de la Mediterrània.

I l'endemà de la independència, doncs ens tocarà continuar estant tots amatents i seguint de prop als nostres polítics, vigilant no facin pasos en fals ni caiguin en temptacions de crear els mateixos mals vicis que avui es pateixen a tota Espanya. Si tots plegats som capaços de complir amb la nostra part de la feina, aconseguirem un gran país, una Catalunya que tornarà a ser rica i plena, ara bé, si en lloc d'això deixem fer sense cap tipus de control, poden aparèixer mals costums dels quals ens donem compte massa tard.
Així doncs, els que esteu d'acord amb mi; 

PER CATALUNYA UN PAS ENDAVANT.


dimarts, 22 d’octubre del 2013

L'any que es va votar la "Constitución Española"


L'any 1978, quan es va votar la "Constitución Española", jo tenia 12 anys, d'aquell referèndum recordo certes coses.

  • Recordo sentir parlar als meus pares en veu baixa (no fos cas que algú els escoltés i denunciés) si havien de votar SÍ o votar NO; davant d'un futur incert, el SÍ, era fer un pas endavant, sense saber massa bé cap a on, però sempre es presumia que seria millor que continuar com fins aleshores, que anava aparellat amb la opció de votar NO, finalment els vaig escoltar dir molt fluixet que votarien que SÍ, i ja no se'n va parlar més del tema, bé, de moment.
  • Recordo també, quan es va tornar a parlar del tema, va ser al cap d'uns dies, quan  en arribar jo a casa de l'escola, li vaig demanar a ma mare on era el fulletó que havíem rebut per correu amb el text de la Constitució, ma mare esverada em va demanar perquè el volia jo aquell fulletó, el motiu del meu interès era ben senzill, un treball per l'escola, havíem de llegir i desenvolupar el text de la constitució espanyola, bé, el que avui en diríem fer un treball de recerca; i sí com us podeu imaginar aquella necessitat de fer el treball va portar cua, primer va haver un conclave a porta tancada entre els meus pares, per tal de decidir si jo tenia que fer o no aquell treball, evidentment com en la anterior conversa el to de veu era força feble, però tot i així i tenint en compte, que jo estava amb la orella enganxada a la porta, i sense entendre gairebé res del que passava, vaig escoltar, que si tenia que fer el treball?, que si no el tenia que fer?; que si parlaria a favor de la Constitució en el treball?, que si en parlaria en contra?; que si havien de parlar amb el professor per tal que em deslliurés de fer el treball?, que si millor no parlar amb el professor, no fos cas que... no se que?; i així van estar una bona estona intentant trobar la millor solució a aquell problema que ens acabava de dur el professor.  Finalment varen tenir decisió quasi Salomònica, ma mare (aquest afers sempre acostumaven a recaure en ella, probablement per ser més diplomàtica que el meu pare), s'encarregaria de tutelar el treball, per tal que aquest presentés una visió totalment neutre (no fóra cas que fes un treball massa democràtic, ni tampoc massa dictatorial), ja se sap, amb 12 anys qualsevol extrem pot aflorar i no era qüestió que la nena destaqués a l'escola per cap dels dos cantons, el més assenyat era passar ho més desapercebut possible, i així va ser com vam fer el treball.   I per damunt de tot, en veu ben baixa, com si estiguéssim a la biblioteca.
  • També recordo que en aquell treball, vaig treure una de les pitjors notes del meu expedient acadèmic, evidentment el professor tenia un especial interès en saber la opinió d'aquelles criatures, en aquell moment jo, innocent de mi, no entenia res, desprès amb el pas dels anys i fent balanç del tarannà del professor, ho vaig veure clar, no era als alumnes a qui volia examinar, ans als pares, encara aleshores l'any 1978, hi havia qui tenia moltes esperances posades en el fracàs del referèndum i en el continuisme de un regim militar feixista, i així ens van utilitzar als nens i nenes, per poder esbrinar quines famílies eren dels seus i quines calia controlar de prop.


El que no recordo d'aquell referèndum, per motius inherents a l'edat, és la quantitat de mentides, manipulació i demagògia que regnava en aquell país que encara avui, ens manté segrestats.
  • Mentides com la suposada democratització del país mitjançant el referèndum d'una constitució redactada sota amenaça i coacció fets que la varen viciar d’origen, amb la clara intenció de que tot quedes "atado y bien atado".
  • Manipulació com el fet de presentar una campanya pel referèndum que tot i poder semblar en aquell moment molt llibertaria per permetre votar lliurement, no com en el referèndum dut a terme pel general colpista anys enrere. Si la veiem avui ens adonarem fàcilment del missatge que desprèn; "Un voto vale más que mil gritos. Tu derecho es votar. Vota libremente", o al que seria al mateix "Calla i vota".
  • Demagògia com la il·lusió òptica creada amb una constitució que havia de ser, els fonaments per aixecar un estat "social, democràtic i de dret" feta amb tota la intenció de semblar que es construïa un país democràtic, quan en realitat la intenció era que tot continués igual, però amb una mà de pintura democràtica.
Així doncs arribats avui aquí, l'any 2013, resulta increïble que des de Espanya continuïn pretenen fer-nos combregar amb rodes de moli, potser es pensen que aquells nens i nenes de 12 anys encara faríem avui els mateixos treballs neutres sense denotar cap tipus de punt de vista, ni de pensament, però no, perquè l'únic que no ha canviar de aleshores ençà ha estat aquell Estat vell, prepotent, imperialista, cobdiciós, insolidari, enemic del progrés, i tants altres adjectius que tan bé li escaurien a aquesta Espanya que agonitza per la seva pròpia supèrbia.





dimarts, 1 d’octubre del 2013

12-O Migdiada Catalana


Darrerament fa uns dies que llegeixo per diferents indrets en relació a les opcions d'anar o no a la manifestació espanyolista que es durà a terme el proper 12 d'octubre a Barcelona, sembla ser que els unionistes més radicals i antidemocràtics tenen previst venir a Catalunya, concretament a Barcelona des d'altres indrets de la península com Madrid, València, Sevilla, Santiago de Compostela, Pamplona, Santander.
No se si serà que en els seves respectives poblacions no els hi permeten congratular-se de la seva hispanitat, o bé és que tenen ganes de brega i per això venen a on ells denominen territori hostil, potser el que volen és venir a espanyolitzar-nos tal i com pregonava el ministre Wert que volia fer amb els nens catalans  i per això pretenen manifestar-se a la plaça Catalunya.

Sigui quin sigui el motiu, pel qual han decidit venir a manifestar la seva espanyolitat a Barcelona, està clar que la immensa majoria dels independentistes, el dia 12 d'octubre farem la migdiada, i per tant serem la majoria silenciosa, veurem que en diu aleshores el govern espanyol d'aquest tipus de majoria.


Però tot i així, hi ha certes persones dins el moviment independentista, que mostra la seva voluntat d'assistir a una contra-manifestació, el motiu és ben clar, no permetre que els colonitzadors ocupin la nostra plaça Catalana, símbol del nostre poble, en contra del genocidi identitari Català.

Cal dir que en diferents fòrums ja he exposat el meu punt de vista tant en quant el 12 d'octubre els catalans no tenim res a celebrar, i a més a més, ells, els espanyols tan sols venen a provocar, i la millor resposta que els hi podem donar és que es trobin els carrers buits, com si Barcelona fos una ciutat fantasma, i no us amoïneu, que ells solets ja s'ompliran de merda, trencant, destrossant i cremant tot el que trobin al seu pas. Per la nostra part, cal mantenir la imatge de poble civilitzat que és capaç de fer una cadena humana de 400 quilòmetres sense cap aldarull, l'altre cara de la moneda, la de crear merder per on passen, deixem-lis per a ells, que ho saben fer molt bé.

Tot i així, encara hi ha qui insisteix en ser present a la plaça Catalunya, al·legant el democràtic dret de manifestació; doncs res, aneu-hi, i quan es formin aldarulls quedeu-vos ben al mig del merder, així el "gobierno español" tindrà el que vol, poder anar a Europa i dir-lis, "veieu com els independentistes no son tan bons nens, ells no son democràtes, mireu la que han enredat perquè uns altres ciutadans amb una ideologia diferent a la seva s'han manifestat el dia de la hispanitat". 
Si és això el que voleu, que Espanya pugui vendre al món, que els catalans som uns radicals antidemocràtics, que només acceptem que es pensi sota els nostres paràmetres, i llençar a les escombraries tota la bona feina que hem fet fins ara, doncs endavant aneu i feu una contra-manifestació, però desprès, no vingueu amb queixes quan el món se'ns giri d'esquena. Cadascú ha d'ocupar l'espai que li pertoca, i us puc assegurar que el 12-O el nostre lloc no és al carrer manifestant-nos, tenim altres fites més dignes per fer que anar a esbatussar-nos amb una colla d'ultres intransigents.

Finalment cadascú farà allò que li dicti la consciencia, però com deia Miquel Martí i Pol, "Així s'escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú".