L'any que es va votar la "Constitución Española"

L'any 1978, quan es va votar la "Constitución Española", jo tenia 12 anys, d'aquell referèndum recordo certes coses.

• Recordo sentir parlar als meus pares en veu baixa (no fos cas que algú els escoltés i denunciés) si havien de votar SÍ o votar NO; davant d'un futur incert, el SÍ, era fer un pas endavant, sense saber massa bé cap a on, però sempre es presumia que seria millor que continuar com fins aleshores, que anava aparellat amb la opció de votar NO, finalment els vaig escoltar dir molt fluixet que votarien que SÍ, i ja no se'n va parlar més del tema, bé, de moment.
• Recordo també, quan es va tornar a parlar del tema, va ser al cap d'uns dies, quan  en arribar jo a casa de l'escola, li vaig demanar a ma mare on era el fulletó que havíem rebut per correu amb el text de la Constitució, ma mare esverada em va demanar perquè el volia jo aquell fulletó, el motiu del meu interès era ben senzill, un treball per l'escola, havíem de llegir i desenvolupar el text de la constitució espanyola, bé, el que avui en diríem fer un treball de recerca; i sí com us podeu imaginar aquella necessitat de fer el treball va portar cua, primer va haver un conclave a porta tancada entre els meus pares, per tal de decidir si jo tenia que fer o no aquell treball, evidentment com en la anterior conversa el to de veu era força feble, però tot i així i tenint en compte, que jo estava amb la orella enganxada a la porta, i sense entendre gairebé res del que passava, vaig escoltar, que si tenia que fer el treball?, que si no el tenia que fer?; que si parlaria a favor de la Constitució en el treball?, que si en parlaria en contra?; que si havien de parlar amb el professor per tal que em deslliurés de fer el treball?, que si millor no parlar amb el professor, no fos cas que... no se que?; i així van estar una bona estona intentant trobar la millor solució a aquell problema que ens acabava de dur el professor.  Finalment varen tenir decisió quasi Salomònica, ma mare (aquest afers sempre acostumaven a recaure en ella, probablement per ser més diplomàtica que el meu pare), s'encarregaria de tutelar el treball, per tal que aquest presentés una visió totalment neutre (no fóra cas que fes un treball massa democràtic, ni tampoc massa dictatorial), ja se sap, amb 12 anys qualsevol extrem pot aflorar i no era qüestió que la nena destaqués a l'escola per cap dels dos cantons, el més assenyat era passar ho més desapercebut possible, i així va ser com vam fer el treball.   I per damunt de tot, en veu ben baixa, com si estiguéssim a la biblioteca.
• També recordo que en aquell treball, vaig treure una de les pitjors notes del meu expedient acadèmic, evidentment el professor tenia un especial interès en saber la opinió d'aquelles criatures, en aquell moment jo, innocent de mi, no entenia res, desprès amb el pas dels anys i fent balanç del tarannà del professor, ho vaig veure clar, no era als alumnes a qui volia examinar, ans als pares, encara aleshores l'any 1978, hi havia qui tenia moltes esperances posades en el fracàs del referèndum i en el continuisme de un regim militar feixista, i així ens van utilitzar als nens i nenes, per poder esbrinar quines famílies eren dels seus i quines calia controlar de prop.

El que no recordo d'aquell referèndum, per motius inherents a l'edat, és la quantitat de mentides, manipulació i demagògia que regnava en aquell país que encara avui, ens manté segrestats.

• Mentides com la suposada democratització del país mitjançant el referèndum d'una constitució redactada sota amenaça i coacció fets que la varen viciar d’origen, amb la clara intenció de que tot quedes "atado y bien atado".
• Manipulació com el fet de presentar una campanya pel referèndum que tot i poder semblar en aquell moment molt llibertaria per permetre votar lliurement, no com en el referèndum dut a terme pel general colpista anys enrere. Si la veiem avui ens adonarem fàcilment del missatge que desprèn; "Un voto vale más que mil gritos. Tu derecho es votar. Vota libremente", o al que seria al mateix "Calla i vota".
• Demagògia com la il·lusió òptica creada amb una constitució que havia de ser, els fonaments per aixecar un estat "social, democràtic i de dret" feta amb tota la intenció de semblar que es construïa un país democràtic, quan en realitat la intenció era que tot continués igual, però amb una mà de pintura democràtica.

Així doncs arribats avui aquí, l'any 2013, resulta increïble que des de Espanya continuïn pretenen fer-nos combregar amb rodes de moli, potser es pensen que aquells nens i nenes de 12 anys encara faríem avui els mateixos treballs neutres sense denotar cap tipus de punt de vista, ni de pensament, però no, perquè l'únic que no ha canviar de aleshores ençà ha estat aquell Estat vell, prepotent, imperialista, cobdiciós, insolidari, enemic del progrés, i tants altres adjectius que tan bé li escaurien a aquesta Espanya que agonitza per la seva pròpia supèrbia.

12-O Migdiada Catalana

Darrerament fa uns dies que llegeixo per diferents indrets en relació a les opcions d'anar o no a la manifestació espanyolista que es durà a terme el proper 12 d'octubre a Barcelona, sembla ser que els unionistes més radicals i antidemocràtics tenen previst venir a Catalunya, concretament a Barcelona des d'altres indrets de la península com Madrid, València, Sevilla, Santiago de Compostela, Pamplona, Santander.

No se si serà que en els seves respectives poblacions no els hi permeten congratular-se de la seva hispanitat, o bé és que tenen ganes de brega i per això venen a on ells denominen territori hostil, potser el que volen és venir a espanyolitzar-nos tal i com pregonava el ministre Wert que volia fer amb els nens catalans  i per això pretenen manifestar-se a la plaça Catalunya.

Sigui quin sigui el motiu, pel qual han decidit venir a manifestar la seva espanyolitat a Barcelona, està clar que la immensa majoria dels independentistes, el dia 12 d'octubre farem la migdiada, i per tant serem la majoria silenciosa, veurem que en diu aleshores el govern espanyol d'aquest tipus de majoria.

Però tot i així, hi ha certes persones dins el moviment independentista, que mostra la seva voluntat d'assistir a una contra-manifestació, el motiu és ben clar, no permetre que els colonitzadors ocupin la nostra plaça Catalana, símbol del nostre poble, en contra del genocidi identitari Català.

Cal dir que en diferents fòrums ja he exposat el meu punt de vista tant en quant el 12 d'octubre els catalans no tenim res a celebrar, i a més a més, ells, els espanyols tan sols venen a provocar, i la millor resposta que els hi podem donar és que es trobin els carrers buits, com si Barcelona fos una ciutat fantasma, i no us amoïneu, que ells solets ja s'ompliran de merda, trencant, destrossant i cremant tot el que trobin al seu pas. Per la nostra part, cal mantenir la imatge de poble civilitzat que és capaç de fer una cadena humana de 400 quilòmetres sense cap aldarull, l'altre cara de la moneda, la de crear merder per on passen, deixem-lis per a ells, que ho saben fer molt bé.

Tot i així, encara hi ha qui insisteix en ser present a la plaça Catalunya, al·legant el democràtic dret de manifestació; doncs res, aneu-hi, i quan es formin aldarulls quedeu-vos ben al mig del merder, així el "gobierno español" tindrà el que vol, poder anar a Europa i dir-lis, "veieu com els independentistes no son tan bons nens, ells no son democràtes, mireu la que han enredat perquè uns altres ciutadans amb una ideologia diferent a la seva s'han manifestat el dia de la hispanitat". 

Si és això el que voleu, que Espanya pugui vendre al món, que els catalans som uns radicals antidemocràtics, que només acceptem que es pensi sota els nostres paràmetres, i llençar a les escombraries tota la bona feina que hem fet fins ara, doncs endavant aneu i feu una contra-manifestació, però desprès, no vingueu amb queixes quan el món se'ns giri d'esquena. Cadascú ha d'ocupar l'espai que li pertoca, i us puc assegurar que el 12-O el nostre lloc no és al carrer manifestant-nos, tenim altres fites més dignes per fer que anar a esbatussar-nos amb una colla d'ultres intransigents.

Finalment cadascú farà allò que li dicti la consciencia, però com deia Miquel Martí i Pol, "Així s'escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú".

Solidaritat docents Illes Balears

Ens trobem davant d'un cas de tossuderia supina per part del Govern Balear, desprès de llegir això, algú podria pensar que els tossuts son els professors que fan la vaga.

Doncs analitzem el tema, els professors tot i agradar-lis molt la seva feina, treballen per diners, vull dir, que si demà els hi toca la loteria o reben una herència milionària, serien pocs els que continuarien fent classes, el motiu és clar, els professors al igual que la majoria dels mortals, han de pagar rebuts, hipoteques, menjar...

Aleshores algú s'imagina un mestre fent vaga per rebequeria? Evidentment que no, cada docent en vaga deixa de cobrar per cada dia no treballat noranta € [font], només cal que feu 4 números i veureu que passarà a final de mes en els comptes dels mestres.

Per un altre costat, quin pare o mare, deixaria de portar els seus fills a l'escola, per donar el tomb a la vaga i que fossin els alumnes els que fessin la vaga en lloc dels professors?

Ens trobem davant d'una gran majoria dels habitants de les Balears que estan seguint la vaga. Aleshores és una rebequeria ciutadana? És clar que no, els pares i mares tenen altres coses que fer que no encaparrar-se a fer una vaga, tenir la mainada a casa o amb la cangur, amb les conseqüents limitacions. Quan una ciutadania es mobilitza com s'està fent a Ses Illes, quelcom ben gros està en joc, en aquesta ocasió la nostre llengua, a més de la qualitat de l'ensenyament dels infants.

Dit això, crec que queda prou clar qui està fent la rebequeria.

I aleshores, que hem de fer la resta d'habitants del Països Catalans? Jo crec que està ben clar, hem de donar suport de tantes maneres com tinguem a l'abast, perquè aquesta és una lluita comuna, primer es va atacar el català al País Valencià i a la Franja de Ponent, ara s'està fent a les Illes, demà el problema el tindrem en el Principat, i si no lluitem tots junts acabarem perdent gran part de les nostres arrels com a poble.

Així doncs, només em queda des d'aquí encoratjar als docents, pares i mares de les Balears en la seva lluita i fer-los saber que els Països Catalans estan al seu costat.

I per a tots els que us estimeu la llengua, la cultura, les tradicions d'aquest petit gran país nostre, aquí teniu les eines per col·laborar i seguir al dia a dia de tot al que passi en aquest conflicte mitjançant el blog de l'Assemblea de Docents

Doble nacionalitat, no gràcies

El tema a la premsa del cap de setmana, va ser, la possibilitat que en una Catalunya independent, els catalans puguem esdevenir alhora catalans i espanyols de ple dret; el motiu que argumenten tant des de ERC com la presidenta de l’ANC per mantenir la doble nacionalitat, és que d’aquesta manera podríem continuar sent ciutadans de la UE sense perdre cap dret.

Al meu parer tot plegat és una mica sense solta ni volta, puc entendre que aquelles persones que tinguin lligams familiars i emocionals amb Espanya i tots els que tinguin un sentiment català i espanyol alhora vulguin mantenir la doble nacionalitat, però d’aquí a justificar tenir una doble nacionalitat per mantenir els drets i deures de la UE, ho trobo un tant kafkià.

Per altre banda tenim el tema de si Espanya permetrà mantenir la doble nacionalitat, en principi, segons la “Santísima Constitución Espanyola” hauríem de dir que si, ja que en el "Capítulo Primero, «De los españoles y los extranjeros» (en el «Título 1, De los derechos y deberes fundamentales») reconoce Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad.

Altre cosa serà arribat el moment i en funció de com es desenvolupi la secessió, quina postura adoptarà Espanya i si respectarà la seva pròpia carta magna..

Però anem a pams, portem 300 anys renegant d’Espanya i dels seus despropòsits envers Catalunya, i ara que tenim una oportunitat d’or, única a la nostra història de recuperar el que de llei és nostre, ara rebaixarem les nostres expectatives de tornar a ser una nació rica i plena per no perdre uns drets individuals com a ciutadans de la UE, doncs la veritat és que no ho trobo gens assenyat.

Catalunya és un país amb un potencial suficientment solvent com per ser soci de ple dret dins la UE Un cop independents i amb l’Agencia Tributaria Catalana recaptant els nostres impostos, tots aquells diners que ara van a Madrid i no tornen, que aleshores es quedaran a Catalunya i amb una bona gestió d’aquests diners, Catalunya esdevindria contribuent net dins la UE.

Per un altre cantó, també cal tenir en compte, que si Espanya se’ns posa de cul en les negociacions dels actius i passius que ens hem de fer càrrec, Catalunya no tindria cap obligació d’assumir part del deute espanyol, ja que aquest ha estat contret per l’Estat espanyol, i ell és l’únic responsable del deute. Per la qual cosa, si Espanya prengués aquest posicionament, es quedaria amb tot el deute i amb 7.5 milions de ciutadans menys, els quals evidentment no contribuirien a sanejar els comptes espanyols; això suposaria un augment exponencial en els números vermells de l’Estat espanyol, un deute que representaria el 125% de PIB per Espanya, sense Catalunya. 

Arribat a aquest punt, encara hi ha algú amb dos dits de front, que es pensi que la UE, permetrà a Espanya vetar l’accés de Catalunya al club d’Estats europeus, quan son els propis països de la UE, els que han prestat els calers a Espanya, i per tant els que es quedaran sense cobrar si Espanya no pot pagar.

Doncs, si us plau, siguem seriosos i mantinguem la calma, quan arribi al moment, i sempre i quan analitzats els pros i contres els catalans veiem que ens convé entrar a la UE, ja farem els passos que siguin necessaris, i no patiu, que si el club de països europeus, no ens vol, tampoc passarà res greu, que fora de la UE, també hi ha vida.

Darrera Diada reivindicativa

Arrossada popular a l'Ampolla

L'11 de setembre de 2013, ens hem aixecat ben d'hora, ben d'hora, i des del Vallès hem fet camí cap a l'Ampolla per commemorar la Diada, tot recordant els nostres caiguts per Catalunya durant els darrers 300 anys, masses anys de resistència per un poble; però a Catalunya els hem resistit, de vegades cridant al carrer, de vegades en el silenci de la llar, però sempre per Catalunya endavant.

Dinar de germanor

Han estat molts els poetes i cantants que al llarg d'aquests 300 anys han mantingut viva la flama de tot un poble que anhelava tornar a ser, amb els seus poemes i cançons, ens han fet vibrar, ens han posat dempeus, ens han fet plorar d'emoció i fins i tot se'ns ha posat pell de gallina al brotar un sentiment que tantes vegades durant tantes generacions no s'ha pogut exterioritzar.

Preparant-se per la batalla

Però per fi, ha arribat al moment en que el poble de Catalunya, ja fart d'ultratges, menysteniments, espolis i tants d'altres adjectius que podríem afegir a dit prou, ja no volem més les engrunes, volem el pa sencer, i el volem perquè és nostre, no ens el regala l'estat espanyol, aquest pa és el suor del nostre treball, i així, amb determinació, ens hem pintat la cara tal com en el passat varen fer tantes i tantes cultures abans de començar la batalla.

Tsunami humà cap a la Independència

Però això si, aquest cop, la batalla ha estat pacifica, festiva, alegre, integradora, cívica i mai contra ningú ans a favor de Catalunya, el nostre petit gran país; i hem avançat tots agafats de la mà cap a l'esdevenir, cercant un futur millor per tots els catalans als nascuts aquí i als que varen venir de més lluny; un futur més ric, més culte, més transparent, més sa, i per davant de tot, més català.

Desprès d'aquesta fantàstica Diada i amb la batalla d'avui ja guanyada, se'ns obre davant, un any ple d'esdeveniments fins arribar a assolir la victòria final, aquests esdeveniments, la majoria han de ser polítics, però si cal també de tot el poble, tots ells ens duran a crear el nostre propi, estat l'estat dels catalans, així doncs com va dir Martin Luther King, "I have a dream" jo, també tinc un somni, que aquesta sigui la darrera Diada reivindicativa a Catalunya, i que l'any vinent puguem celebrar la victòria de la nova nació independent, CATALUNYA.

Aquesta entrada és part d'una cadena de blocs enllaçats per la independència, per un cantó em dona la mà  Kiku Medina i pel l'altre Miquel Strubel, d'aquesta manera mantenim viva la via catalana a la xarxa que entre tots hem teixit.

11 de setembre, VIA FORA CATALANS

11 de setembre de 2012

Continuant amb la línia de la darrera entrada i desprès d'escoltar l'intent de rectificació de les paraules del President Mas, no se si dir que estic més tranquil·la o més preocupada per aquests canvis tan sobtats, no estem desfullant una margarida, ara si ara no, ara volem la independència, ara volem pactar amb Espanya.

Ahir un amic em comentava, sobre la teoria del diàleg propiciada per Felip de Borbó, aquesta incitació al diàleg, jo més aviat l'emmarcaria dins la crònica de traïcions i intrigues de palau, on la cort espanyola (govern de l'estat espanyol) ha d'ensarronar per enèsima vegada als provincians de la perifèria, per tal que tornem a empaitar la pastanaga (que mai ens donaran de bon grat) i mentre anar-nos escanyant cada dia un xic més. Segons la teoria del diàleg, l'estat espanyol, necessitava un temps per a poder fer canviar el punt de vista envers Catalunya de les seves bases; però és que es suposa que fa prop de 4 dècades que ho havien d'haver fet, perquè desenganyem-nos, a Espanya, fa segles que els catalans no els hi caiem bé, i en aquests prop de 40 anys cercant l'encaix de Catalunya amb Espanya, ja s'hauria d'haver posat oli a les juntures, per suavitzar asprors, però el problema, és que aquesta feina només l'ha fet Catalunya, canviant de llengua quan no volien entendre'ns, acceptant les seves tradicions com si fossin nostres, fins i tot convertint la misèria espanyola en opulència, com és el cas actual d'Extremadura i les seves balances fiscals. I tot això de que ens ha servit? Sincerament penso que de res, ans al contrari, en lloc d'estar agraïts per la solidaritat catalana, ens insulten i menyspreen, tot plegat és part de l'ADN espanyol, i només els espanyols que han viscut ha Catalunya, i/o que tenen suficient amplitud de mires, han aconseguit mutar aquest ADN.

11 de setembre de 2012

La resposta a les declaracions de Mas, la tenim el poble. El proper dimecres ha de ser el dia més democràtic de la nostra història, on tots els catalans que volem el millor per la nostre estimada Catalunya sortim al carrer i ho fem saber al món sencer, si l'any passat varem ser un milió i mig de persones a la manifestació, aquest any hem de doblar aquesta xifra.

Cap català el 11 de setembre a casa, tothom al carrer.

Igual que els nostres avantpassats cridaren fa 300 anys, enguany cridem tots ben fort i clar VIA FORA CATALANS.

Objectiu Independència

Ahir dijous 5 de setembre, els catalans varem rebre una noticia que ens va deixar a tots trasbalsats, el MH President de la Generalitat senyor Artur Mas i Gavarró en el programa de radio de la Mònica Terribas, va deixar anar una bomba, que ningú no ens esperàvem, el President manté que la seva prioritat segueix sent fer una consulta sobiranista el 2014 però que, en cas que el govern espanyol ho impedeixi, sempre quedarà l'opció que les pròximes eleccions es facin amb caràcter plebiscitari l'any 2016.

Unes declaracions com aquestes a 6 dies de la Diada Nacional de Catalunya, i de la Via Catalana desconcerten al més trempat, més encara quan fins ahir, el govern de la Generalitat tenia molt clar que la data de la consulta havia de ser el 2014, si més no això ens feia entreveure; tenint en compte a més a més, que la situació econòmica a Catalunya és molt precària, i com ja ha estat sobrerament demostrat, aquesta precarietat no s'acabarà mentre duri l'escanyament al que ens te sotmesos Espanya.

Passat els primers moments d'estupor i intentant analitzar de manera objectiva les paraules del President, només s'ha m'acudeixen dues opcions, 

• Se'ns a tornat un botifler el President Mas???   Déu vulgui que no, perquè de ser així els catalans tenim mala peça al teler.
  
• És una estratègia del President, fer aquestes manifestacions per tal que el proper dia 11 de setembre, tota la ciutadania de Catalunya, surti en pes al carrer a donar-se les mans a la Via Catalana???  podria ser que si, tant de bo fos que si!!!

Veritablement avui no podem saber el que passa pel cap del President Mas, així doncs ens tocarà esperar pacientment, a veure passar esdeveniments, però, és això tot el que podem fer davant la situació que ens ha tocat viure??? jo penso que no, els catalans de totes les viles, pobles i ciutats estem cridats el dia 11 de setembre a sortir al carrer i donar-nos les mans, i així construir una cadena, on cada baula sigui un català que vol viure en un país lliure, una cadena que ens deslliuri del pany i forrellat al que ens sotmet Espanya.

Tant de bo que la opció escollida pel President sigui la segona, i només es tracti d'una estratègia política, mentre el poble ja sabem quina és la nostra tasca per la Diada, ensenyar al món un país viu, alegre i pacífic que camina cap a la Independència amb pas ben ferm.