Botigues centenàries patrimoni de tots

Joguines Monforte

Acabo de llegir un article al diari El Punt Avui en relació al tancament de la botiga Joguines Monforte, una botiga de joguines d'aquelles de tota la vida, amb els seus mostradors de fusta i el seu terra enrajolat.
Tot el país i en especial mesura la ciutat de Barcelona està perdent la seva personalitat, qui no recorda aquella merceria Mogas del carrer Llibreteria a tocar de la plaça Sant Jaume, o aquella tintoreria tan entranyable al carrer Milton al costat del mercat de la Llibertat, així com tantes botigues amb la seva pròpia personalitat, amb aquells mobles de fusta de veritat, la crisi que ens envolta està destruint molt més que llocs de treball, ens està destruint el nostre passat col·lectiu, si ja ho se, molts pensareu, que és això si ho comparem amb les families que davant dels tancaments d'aquests establiments es queden a l'atur; però crec que també és molt important.

Merceria Mogas

Si fins ara degut a la crisi i a la jubilació dels antics propietaris, veiem com molts establiments baixaven les seves persianes per no tornar-les a aixecar, si més no, amb la mateixa fisonomia, ara a més a més ens trobem davant l'actualització de les rendes antigues, que serà el tret de gràcia per a molts negocis familiars centenaris, els quals no podran fer front als nous lloguers a preus de mercat del segle XXI.

Ganiveteria Josep Roca

De moment encara en queden d'altres com la ganiveteria Josep Roca a la plaça del Pi, la Antiga Cereria Lluís Codina al Carrer del Bisbe, la Ferreteria Rafols a la Ronda Sant Pere, el Forn Sarret al carrer Girona cantonada amb el carrer Consell de Cent, i molts d'altres que resisteixen davant l'allau de problemes que és avui mantenir un negoci obert a casa nostra.

Forn Pastisseria Sarret

Però tot plegat cada dia és més complicat, i com deia en començar el meu relat, estem perdent molt més que la botiga del barri de tota la vida, estem perdent un patrimoni històric de valor incalculable, totes aquestes botigues són part de la nostra crònica com a poble, i no podem permetre que desapareguin, ja masses fragments de la nostra història han estat esborrats, com per perdre'n més pel camí.

Ferreteria Rafols

Des de l'ajuntament de Barcelona, s'han dut a terme diferents campanyes com aquella de Barcelona posa't guapa i altres que van venir desprès, per tal de netejar i adequar edificis i finques de un rellevant valor artístic, aleshores, si es promou el valor artístic i arquitectònic d'un immoble, perquè no es fa el mateix amb totes aquestes joies de botigues centenàries?

Antiga Cereria Lluís Codina

Tenim aparadors i rètols antics, amb fusta treballada, mostradors que avui difícilment cap fuster s'atreviria a fer ni en somnis, veritables joies modernistes i noucentistes que donen caràcter a la ciutat. Puc entendre que la crisi obligui a plegar a negocis de sempre (evidentment un negoci que no funciona, no te raó per continuar), però el que no podem perdre com a ciutat són tots aquells establiments amb elements decoratius valuosos que ja són patrimoni de tots.

Salpem, destí: Itaca, coordenades: #9N2014

Des de dijous passat quan el Molt Honorable President Artur Mas, va anunciar que per fi ja teniem data i pregunta per la consulta fins ençà, han estat moltes les declaracions i contradeclaracions en tots els sentits.

Si ve, en un principi, des del posicionament més independentista, i van sorgir algunes opinions que no acabaven d'estar satisfets amb la pregunta, poques hores desprès, les aigües van retornar al natural curs dels rius.

Mentre des del "Estado Español", no paren de dir bajanades a quina més grossa, i el pitjor de tot és que ho diuen convençuts de que la seva és la veritat absoluta, encara més, tenen la barra de dir "no puedo y no quiero", ja només hi mancava fer una rebequeria de nen consentit, però que hi farem, això ja ve de sèrie en l'ADN dels manaires espanyols, la veritat és que ben mirat no és estrany, són hereus de l'absolutisme imperialista.

És per això que no ens té que estranyar comentaris arribats de les Espanyes, menystenint la ferma convicció democràtica del Parlament de Catalunya. I com no ens té d'estranyar, no paga la pena estendre's en el tema, només us deixo un enllaç a tall d'exemple, del que els hi agradaria fer, seguint els seus principis fonamentals.

Però anem a pams, Que hi ha de cert quan diuen que la Constitució no permet la secessió de cap part de l'Estat Espanyol?, Quines altres lleis ens donen suport en el camí cap a la independència?, El seu rang està pel damunt de la Constitució?

Amb tot el bagatge que hores d'ara duem a les esquenes els catalans el que ja no aconseguiran des de l'unionisme, és fer-nos tripijocs i embarbussaments amb documents tan clars i diàfans com la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia de 22 de juliol de 2010. El document és cristal·lí i no deixa lloc a cap tipus de dubte.

Però aquí no s'acaben totes les lleis que ens emparen, perquè si aquesta era determinant pel tribunal que la dictà, n'hi ha un altre, que si ve a Espanya sovint se'n obliden d'ella, en dret a llei, té el mateix sinó superior rang (pel seu contingut) que la "Constitución Española", a més a més, es tracta d'una llei signada pel propi rei d'Espanya i ratificada pel en el seu dia "Ministro de Asuntos Exteriores, Margelino Oreja Aguirre".

És més, no parlem d'una llei d'aquelles que tan sovint a la història de l'imperi espanyol s'han passat pel engonal, aquesta és una llei de rang internacional, sí, exacte us parlo del "PACTO INTERNACIONAL DE DERECHOS CIVILES Y POLlTICOS"

En aquesta llei hi trobem diversos articles molt interessants.

En aquest primer article ja ens deixa molt clar, que TOTS ELS POBLES tenim el dret de la lliure determinació o el que és el mateix de l'autodeterminació.

Però encara n'hi ha més,...

... no solament tenim el dret a l'autodeterminació, ans l'Estat Espanyol, (així es va comprometre el dia en que va signar aquest acord internacional) a d'adoptar les mesures adients per tal de fer efectiu el dret a l'autodeterminació.

Així, si continuem llegint el text, ens trobem, que cal sumar a les anteriors obligacions de l'Estat Espanyol, la de garantir el nostre dret de vot, fins al punt que si alguna ment preclara volgués dur a terme l'amenaça d'enviar la guàrdia civil a retirar les urnes, tenim tot el dret a interposar recurs davant les instàncies judicials.

Bé, si heu arribat fins aquí, en primer lloc donar-vos les gràcies per llegir les meves conclusions pel que fa al que pot fer i el que farà o li faran fer a l'Estat Espanyol davant la clara convicció catalana de dur a terme la consulta.

En segon lloc ja només dir-vos, que se'ns a girat molta feina, perquè tot i que la majoria de catalans que volem assolir la independència del nostre país és prou amplia, encara hi han molts catalans que desconeixedors de la realitat i moltes vegades influenciats per la política de la por articulada des dels sectors unionistes contraries a permetre la consulta, no tenen clar quin és el millor futur per Catalunya, que en definitiva serà el millor per tots els que vivim en aquest petit gran país, a tots ells els hi hem de donar les eines perquè albirin el nostre projecte de país i tots junts construir la nova Catalunya.

#SÍSÍ

Però és que hi ha algú interessat en el sexe dels àngels?

Això ja comença a cansar de tan donar-li voltes a la mateixa sínia, "que si els que volen continuar a Espanya han de poder votar SÍ, que si els federalistes no volen votar el mateix que el PP i C's, que si...., que si...., que si...., que si....".

Prou si us plau!, si hem de preguntar pel sexe dels àngels, primer hi haurà d'haver algú interessat en saber el resultat de la consulta i saber quines mesures al respecte es prendran desprès, però de moment penso que no és el cas.

Mentre es continuï divagant i no parlant clar, no anem bé, i els primers que haurien de parlar clar són ICV i UDC, a veure si aquests dos partidets s'assabenten d'una vegada del que qualsevol persona amb dos dits de front ja sap, i és que per federar-se amb algú, el primer que cal és tenir la llibertat de poder decidir el que es fa sense haver de demanar permís, per tant per això són imprescindibles dues coses:

1.- Ser un estat independent

2.- Que un altre estat independent es vulgui federar amb el primer estat

Així que senyors polítics si us plau, parin ja amb tanta verborrea improductiva, i comencin a treballar pel bé del país i no pel benefici propi o de partit, perquè pel que fa al poble, ja fa temps que tenim clara quina ha de ser la pregunta, i voler ignorar la voluntat de tot un poble, no crec que sigui la decisió més encertada.

Itaca o el triangle de les Bermudes

A Camats se li veu el llautó, així comença avui directe.cat l'article en el que parla de les noves ambicions d'ICV.

ICV continua sense treure's el vestit de GORE-TEX®, no vol mullar-se de cap de les maneres, i la seva ambició va molts més enllà, vol recollir als crítics de la desfeta del PSC, però li falla l'argument, potser la senyora Camats no s'ha donat, que qui fuig del PSC, és perquè aquest ha perdut tota la seva essència, la S de socialista, ja fa molt temps que la van perdre, cap a la segona legislatura del tripartit, la C de Catalunya ha anat davallant fins fa unes setmanes, en el conclave del PSOE, on la van llençar literalment al cubell de la brossa, juntament amb totes les expectatives d'independència del sector crític del partit, i la P de partit aviat hauran de canviar-la per la C de colla o col·legues, donat que cada dia tenen noves desercions; és per tot això, que no acabo d'entendre les pretensions de la senyora Camats, però compte!!!, perquè en el seu afany a ICV per fer embuts, sense definir-se, pot ser, que els hi surti el tret per la culata, i acabin en lloc de creixent, disgregant-se com el PSC.

ICV vol una pregunta que integri una àmplia majoria social, és a dir, que serveixi de calaix de sastre i permeti votar “sí” als que no volen la independència però que no volen votar “no”, però aleshores quin tipus d'aixecada de camisa és aquesta, per fer una pregunta així no cal que se'ns pregunti res, i tots plegats ens estalviarem el cost de tota aquesta tramoia, perquè el cap i a la fi, si portem dos anys demanant un referèndum, és perquè volem la independència, i per això hem sortit massivament al carrer, aleshores, tots aquells que no la volen, és obvi, que el seu vot ha de ser negatiu.

Els catalans no som babaus, i si una cosa té de bo, el llarg recorregut del procés, és que no ens donaran gat per llebre, ja que amb tant de temps ens hem pogut informar de tots els ets i uts, i tots plegats comencem a tenir criteri amb un seguit d'aspectes que fins fa un parell d'anys, ni tan sols n'havíem escoltat a parlar. Conceptes d'economia, de subministraments públics, de infraestructures, de justícia, i tants i tant altres, dels que avui podem mantenir una conversa i defensar la nostra posició amb dades concloents.

És per tot això, que espero i així ho vull pensar, que al MHP Artur Mas, quan parla d'una pregunta clara i inclusiva, en la que l'endemà de l'acord no hi hagi interpretacions, es refereix a una pregunta on tots els que volem la independència de Catalunya ja siguem de dretes o d'esquerres ens sentim còmodes, una pregunta en la que tots els que volem la independència de Catalunya, independentment que vulguem o no, continuar a la UE, a la zona euro o a la OTAN, ens sentim còmodes, és aquí on cal cercar un ampli consens a l'hora de plantejar la pregunta, perquè quan siguem un Estat independent, ja votarem si volem estar a la OTAN o no, o si volem mantenir l'euro, o ens interessa més fer un conveni amb la Gran Bretanya per utilitzar la lliure esterlina, o si és millor estar a la UE o ens resulta més beneficiós ser socis de l'EFTA. Així com de quin color a de ser el govern volem pel nostre país.

Ja en tenim prou de polítics que ens tracten com a nens petits i pretenen manipular-nos des de la demagògia del que és bo i el que és dolent, el cel o l'infern, el yin o el yang, el SÍ o el NO, els catalans som una societat adulta i responsable, la qual te tot el dret del món a decidir el seu futur, des del respecte i democràticament; respecte pels que opinen diferent de nosaltres i democràticament mitjançant les urnes.

MHP Artur Mas, vostè arrel de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, es va posar el davant del poble de Catalunya, recollint el nostre clam de llibertat per dur-nos cap a Itaca, si us plau President, no ens decebi, els catalans tenim molt clar on volem anar, i no és pas al triangle de les Bermudes.

Desfullant la margarida

Dins o fora de la UE

Com diu la cançó, "la vida et dona sorpreses, sorpreses et dona la vida", i justament això és el que a succeït a Catalunya en els darrers anys, tot motivat per la crisi, els greuges de l'estat espanyol, i la ferma voluntat d'independència que ha rebrotat dins el mapa social i polític al nostre país.

Som molts, de fet la immensa majoria dels catalans, els que fins fa quatre dies, no sabíem el que era la prima de risc, el PIB, el sostre de dèficit, com tampoc coneixíem conceptes de política mundial com el veto per a entrar dins de la UE, el contingut de molts tractats europeus, ni tan sols coneixíem com es realitzava el pagament de les pensions dels avis, ni els subsidis per atur; però vet-ho aquí que de sobte, aquests i d'altres conceptes econòmics i polítics han passat a forma part del nostre lèxic diari, condicionant cada cop més les mentides que ens arriben des de l'Estat espanyol, algunes de les quals, la veritat és que ens van arribar a fer molts gràcia, com aquella que ens deien que els títols universitaris catalans, no tindrien cap valor si Catalunya esdevenia un país independent, la veritat, és que no van fer barrinar gaire l'intel·lecte per dir tan majúscula barbaritat.

Darrerament a Espanya, estan entestats en fer-nos menjar a tot hora dos conceptes, que si  ens els mirem de manera individual, resulta que no són compatibles alhora. En primer lloc diuen que no ens reconeixeran com a nou Estat, i en segon lloc diuen que ens vetaran l'accés a la UE. Potser fa un any, ens podrien haver fet caure en el parany d'empassar-nos tant greus amenaces, però com deia abans darrerament els catalans hem madurat molt políticament, però destriem les dues acusacions per veure l'entranyat.

A la primera acusació ens diuen que no ens reconeixeran com a nou Estat, bé, doncs aleshores, com que nosaltres si que ens auto-reconeixerem com a nou Estat independent, i farem tot el que fan els Estats independents, Espanya es trobarà davant d'un atzucac, perquè tindrà dins les "seves fronteres" un Estat independent el qual reconeix a Espanya com un altre Estat, amb el qual vol mantenir una relació com a iguals, però, els ciutadans catalans, tant en quan Espanya no els reconegui com a ciutadans d'un altre país, continuaran pertanyen a la UE, amb tots els pros i contres que això comporta, per la qual cosa, no podran fer-nos fora de la UE.

A la segona acusació ens diuen que ens vetaran l'accés a la UE, doncs endavant senyors polítics espanyols, si us plau facin-ho ja, com més aviat millor, i que sigui per escrit signat i rubricat pel seu monarca a poder ser. Si, no us espanteu!, no he perdut el seny; en el moment en el que Catalunya demani l'accés a la UE com a Estat lliure independent, el sol fet per part d'Espanya de vetar l'accés del nou Estat, ja implica de "facto" el reconeixement d'aquest Estat, perquè és ben clar, que si Catalunya no és un Estat independent, no te cabuda dins del club dels Estats Europeus.

Aleshores com ho haurà de fer Espanya, per vetar i no reconèixer alhora a Catalunya com a nou Estat independent? Evidentment, no serem nosaltres els qui li donem a Espanya pistes per on pot entorpir el procés d'independència de Catalunya, però el que si que està cada cop més clar, és que s'hauran d'esmerçar molt més, si volen continuar atiant els fantasmes de la por envers els nostres objectius.

I l'endemà de la independència que?

Bombers per la Independència

Com més avancem en el procés, cada cop són més les veus preguntant-se per l'endemà de la independència. Com serà aquest nou Estat que hem de construir? Serà com Espanya, però en més petit? Els catalans podrem dir la nostra, en relació al que diran les lleis, constitució, reglaments; o bé continuarem només poden votar cada quatre anys i desprès haurem de deixar fer als polítics sense poder intervenir en res?

De totes aquestes preguntes la resposta només la tenim els catalans, el poble, el mateix poble que va sortir al carrer el 10 de juliol de 2010, el mateix poble que va anar a la manifestació de la Diada de 2012, i també el mateix poble que va recorre tot el territori català fent la Via Catalana, i com no, també el mateix poble que es mobilitza per defensar el nostre ensenyament, les nostres institucions, la nostra llengua;  però perquè això sigui així, cal que tots ens impliquem, no només mitjançant les xarxes socials, ans en tot tipus d'actes que es duguin a terme, ja sigui a nivell de l'ANC, dels partits polítics pro-sobiranistes, o de qualsevol iniciativa que sumi al projecte col·lectiu, parlant amb amics, veïns, coneguts i saludats, són molts els indecisos, que no tenen a qui preguntar, i qui sap si fins i tot els hi fa por o vergonya fer-ho, potser no saben cercar els canals adequats per tenir una informació contrastada, a tots aquests, a mica que els hi donem una mica de peu ens expressaran les seves pors, els seus neguits i dubtes, i és feina de tots nosaltres el explicar-lis o donar-lis les eines perquè ells mateixos puguin esbrinar tota la veritat i formar-se la seva pròpia opinió, nosaltres no els volem adoctrinar com si fossin un ramat de xais, nosaltres tan sols els hem d'ensenyar els canals a on trobar les informacions, per tal que ells puguin veure el que diuen uns i altres i així treure les seves pròpies conclusions; però alerta, que dins les nostres files també tenim elements des-estabilitzadors de vegades per acció i d'altres per omissió, i ara el que ens cal, més que mai, és ser tots els catalans una bona colla castellera, la millor de totes, però una de sola, sense rivalitats ni enveges, tots com un de sol, tan fa on estem, a baix fent la pinya, com dins del tronc,  i com no, igual d'important la canalla, mai podríem oblidar-nos de la canalla, els encarregats del pom de dalt, sense els quals no coronaríem mai el castell.

Catalunya, nou estat d'Europa

Aquesta és ara la nostra tasca, entre els convençuts n'hi ha molts de darrera volada, no per això menys importants ni decisius, ans al contrari, moltes vegades seran aquests els que tindran més clars els arguments pels quals es troben al cantó del sobiranisme, perquè ells recentment han creuat la ratlla en veure tot el cúmul de despropòsits de l'Estat espanyol envers Catalunya; per altre cantó, els independentistes de tota la vida prou que els veiem aquests despropòsits, però moltes vegades ens centrem en altres temes, culturals, lingüístics, identitàris, sentimentals, aspectes, tots aquests, que alimenten intel·lectualment la pràctica política, i que tot i sent per un país tan importants com les qüestions més quotidianes com poden ser la feina, la sanitat, l'ensenyament o les infraestructures, difícilment ens aproparan als indecisos, així doncs el camí està traçat, de nosaltres depèn arribar a bon port o ofegar-nos al fons de la Mediterrània.

I l'endemà de la independència, doncs ens tocarà continuar estant tots amatents i seguint de prop als nostres polítics, vigilant no facin pasos en fals ni caiguin en temptacions de crear els mateixos mals vicis que avui es pateixen a tota Espanya. Si tots plegats som capaços de complir amb la nostra part de la feina, aconseguirem un gran país, una Catalunya que tornarà a ser rica i plena, ara bé, si en lloc d'això deixem fer sense cap tipus de control, poden aparèixer mals costums dels quals ens donem compte massa tard.

Així doncs, els que esteu d'acord amb mi; 

PER CATALUNYA UN PAS ENDAVANT.

L'any que es va votar la "Constitución Española"

L'any 1978, quan es va votar la "Constitución Española", jo tenia 12 anys, d'aquell referèndum recordo certes coses.

• Recordo sentir parlar als meus pares en veu baixa (no fos cas que algú els escoltés i denunciés) si havien de votar SÍ o votar NO; davant d'un futur incert, el SÍ, era fer un pas endavant, sense saber massa bé cap a on, però sempre es presumia que seria millor que continuar com fins aleshores, que anava aparellat amb la opció de votar NO, finalment els vaig escoltar dir molt fluixet que votarien que SÍ, i ja no se'n va parlar més del tema, bé, de moment.
• Recordo també, quan es va tornar a parlar del tema, va ser al cap d'uns dies, quan  en arribar jo a casa de l'escola, li vaig demanar a ma mare on era el fulletó que havíem rebut per correu amb el text de la Constitució, ma mare esverada em va demanar perquè el volia jo aquell fulletó, el motiu del meu interès era ben senzill, un treball per l'escola, havíem de llegir i desenvolupar el text de la constitució espanyola, bé, el que avui en diríem fer un treball de recerca; i sí com us podeu imaginar aquella necessitat de fer el treball va portar cua, primer va haver un conclave a porta tancada entre els meus pares, per tal de decidir si jo tenia que fer o no aquell treball, evidentment com en la anterior conversa el to de veu era força feble, però tot i així i tenint en compte, que jo estava amb la orella enganxada a la porta, i sense entendre gairebé res del que passava, vaig escoltar, que si tenia que fer el treball?, que si no el tenia que fer?; que si parlaria a favor de la Constitució en el treball?, que si en parlaria en contra?; que si havien de parlar amb el professor per tal que em deslliurés de fer el treball?, que si millor no parlar amb el professor, no fos cas que... no se que?; i així van estar una bona estona intentant trobar la millor solució a aquell problema que ens acabava de dur el professor.  Finalment varen tenir decisió quasi Salomònica, ma mare (aquest afers sempre acostumaven a recaure en ella, probablement per ser més diplomàtica que el meu pare), s'encarregaria de tutelar el treball, per tal que aquest presentés una visió totalment neutre (no fóra cas que fes un treball massa democràtic, ni tampoc massa dictatorial), ja se sap, amb 12 anys qualsevol extrem pot aflorar i no era qüestió que la nena destaqués a l'escola per cap dels dos cantons, el més assenyat era passar ho més desapercebut possible, i així va ser com vam fer el treball.   I per damunt de tot, en veu ben baixa, com si estiguéssim a la biblioteca.
• També recordo que en aquell treball, vaig treure una de les pitjors notes del meu expedient acadèmic, evidentment el professor tenia un especial interès en saber la opinió d'aquelles criatures, en aquell moment jo, innocent de mi, no entenia res, desprès amb el pas dels anys i fent balanç del tarannà del professor, ho vaig veure clar, no era als alumnes a qui volia examinar, ans als pares, encara aleshores l'any 1978, hi havia qui tenia moltes esperances posades en el fracàs del referèndum i en el continuisme de un regim militar feixista, i així ens van utilitzar als nens i nenes, per poder esbrinar quines famílies eren dels seus i quines calia controlar de prop.

El que no recordo d'aquell referèndum, per motius inherents a l'edat, és la quantitat de mentides, manipulació i demagògia que regnava en aquell país que encara avui, ens manté segrestats.

• Mentides com la suposada democratització del país mitjançant el referèndum d'una constitució redactada sota amenaça i coacció fets que la varen viciar d’origen, amb la clara intenció de que tot quedes "atado y bien atado".
• Manipulació com el fet de presentar una campanya pel referèndum que tot i poder semblar en aquell moment molt llibertaria per permetre votar lliurement, no com en el referèndum dut a terme pel general colpista anys enrere. Si la veiem avui ens adonarem fàcilment del missatge que desprèn; "Un voto vale más que mil gritos. Tu derecho es votar. Vota libremente", o al que seria al mateix "Calla i vota".
• Demagògia com la il·lusió òptica creada amb una constitució que havia de ser, els fonaments per aixecar un estat "social, democràtic i de dret" feta amb tota la intenció de semblar que es construïa un país democràtic, quan en realitat la intenció era que tot continués igual, però amb una mà de pintura democràtica.

Així doncs arribats avui aquí, l'any 2013, resulta increïble que des de Espanya continuïn pretenen fer-nos combregar amb rodes de moli, potser es pensen que aquells nens i nenes de 12 anys encara faríem avui els mateixos treballs neutres sense denotar cap tipus de punt de vista, ni de pensament, però no, perquè l'únic que no ha canviar de aleshores ençà ha estat aquell Estat vell, prepotent, imperialista, cobdiciós, insolidari, enemic del progrés, i tants altres adjectius que tan bé li escaurien a aquesta Espanya que agonitza per la seva pròpia supèrbia.