El futur de Catalunya a les nostres mans

Ja portem un temps amb les especulacions sobre si ens faran fora de la UE, si trigarem quatre generacions a poder tornar a entrar, si l'endemà de la independència no seran aplicables els tractats europeus dins la república Catalana, i així van apareixen articles periodístics mesurant el grau d'aprovació o negació de les nostres possibilitats d'esdevenir un Estat dins la UE, articles com el publicat avui a VilaWeb, però totes aquestes amenaces unes provinents d'Espanya i d'altres dels manaires europeus, no ens han de treure la son.

A veure, que són polítics o el que és el mateix enigmistes, cal saber llegir entre línies, perquè quan diuen "Un nou Estat quedaria fora de la UE", ningú esta dient que estarem 4 generacions sense tornar entrar a la UE (bé, Espanya si), només estan dient que Catalunya Estat actualment no és soci del club, i per tant tindrà que demanar l'ingrés, i el que tampoc diuen és que haurem de fer cua per entrar, perquè si complim tots els requisits per ser membre de la UE, no hi ha d'haver cap problema en la nova annexió, més quan Catalunya serà un contribuent net.

Un altre tema és quan en Van Rompuy, diu que "...i no se li aplicaran els tractats a partir del dia de la independència", els tractats són de doble via, una és la que podem implementar directament des de Catalunya com podria ser la lliure circulació de persones, vehicles i mercaderies de la UE dins del territori català, mesura la qual podem continuar respectant; l'altre via és la lliure circulació de persones, vehicles i mercaderies catalans dins del territori de la UE, per treure'ns aquest dret, el primer que cal, és que Espanya reconegui Catalunya com a Estat, mentre això no succeeixi, a efectes legals per Espanya, continuarem essent ciutadans espanyols, per la qual cosa continuarem gaudint dels mateixos drets que teniem el dia abans de declarar la independència. Un cop Espanya ens reconegui com Estat, tots els catalans, a més de la catalana, continuarem tenint la nacionalitat espanyola (a no ser que hi renunciem a nivell personal), per tant continuarem tenint els mateixos drets que tenim ara; - però, cap la possibilitat de que a Espanya en un atac de banyes, li doni per prendre la nacionalitat espanyola a tots els habitants de Catalunya???

- Penseu-hi, quan dic tots som tots, tant els nascuts a Catalunya com els que han vingut d'altres llocs propers o més llunyans, tant els que votarem a favor de la independència com els que votaran en contra, tant a la Alicia Sanchez Camacho com a l'Oriol Junqueres; evidentment que no!!!, però no perquè no vulguin, ans perquè no poden, no poden perquè els ho impedeix l'article 11.2 de la sacrosanta Constitución Española, que diu "Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad." i en l'article 11.3 diu "El Estado podrá concertar tratados de doble nacionalidad con los países iberoamericanos o con aquellos que hayan tenido o tengan una particular vinculación con España. En estos mismos países, aun cuando no reconozcan a sus ciudadanos un derecho recíproco, podrán naturalizarse los españoles sin perder su nacionalidad de origen.".

Si bé és cert que en l'article 11.1 diu "La nacionalidad española se adquiere, se conserva y se pierde de acuerdo con lo establecido por la ley.", - que faran, crearan una nova llei on digui que els catalans perdem la nacionalitat espanyola???, - reformaran la Constitució per poder-nos treure la nacionalitat???. Si, clar que ho poden fer, i de les ments preclares del PP pot sorgir aquesta idea, però si fos així, si us plau, que ens avisin, que jo no em vull perdre el moment en que li retirin el passaport a la Alicia Sanchez Camacho, ni al Alejo Vidal-Quadras, ni tampoc quan ho facin amb el Jordi Cañas, al Albert Boadella o al Josep Anglada, entre molts altres.

Així i tot, en darrere instància, i si malgrat tot, la UE decidís no permetre l'accés al club d'Estats a Catalunya, caldria plantejar-se una reflexió, - una UE basada en la democràcia i la pau de tots els Estats que la formen, que ha admès a països que han assolit la independència mitjançant la barbàrie de la guerra, no vol admetre a Catalunya; Estat que assolirà la independència pacifica i democràticament a les urnes-  i una pregunta - realment ens interessa pertànyer en un club com aquest???

Les comparacions sempre són odioses

Mateix problema, diferents solucions

Si bé és cert que la Gran Bretanya ha fet un gest ben democràtic, i que alhora li convenia fer-ho per no crear incertesa en els mercats, i així evitar la pujada de la prima de risc; us imagineu per un moment el que passaria si Espanya fes el mateix?

Analitzem-ho.

Evidentment la situació socio-político-econòmica de la Gran Bretanya i d'Espanya no és la mateixa, mentre la primera te una solvència i una credibilitat demostrada, la segona és tot el contrari, i mal li pesi a tots els ministres i altres xucladors de l'Estat Espanyol, si Catalunya esdevé un Estat Català independent i no assumeix una part del deute de l'Estat Espanyol, el que quedi d'Espanya està abocat a una de les pitjors fallides de la seva història.

Desprès del rescat bancari espanyol que haurem de pagar el poble, sense tenir-ne cap culpa, ja que no vam ser nosaltres qui va prestar diners més enllà de les possibilitats reals de tornar aquests diners per part dels prestataris, la gran majoria empreses constructores i immobiliàries, (perdoneu, ara m'anava a un altre tema) tornem allà on estàvem.

Desprès del rescat bancari espanyol i el mal us que n'han fet els bancs, comprant deute de l'Estat del qual aconseguiran un alt interès sense cap esforç (i per tant beneficis pel propi banc, i no per l'Estat), en lloc de donar crèdit a les empreses i així engegar novament la maquinaria industrial i per tant la reactivació de la economia.

Desprès de la quantitat d'informes realitzats per experts economistes de talla internacional, en els quals està més que provat, que  l'Estat espanyol té un model econòmic ineficient que no permet generar prou ocupació.

Desprès de la gran quantitat de corrupció (la que s'ha descobert) que hi ha dins els partits polítics, i més concretament dins del "Gobierno Español" i la nul·la dimissió de cap encausat.

Desprès de tot això encara hi ha algun il·lús que cregui en la credibilitat i solvència de l'Estat Espanyol?

Des del meu humil punt de vista, si a l'Estat Espanyol se li ocorregués fer una proclama com la realitzada pel Tresor Britànic, la prima de risc a l'inrevés del cas en el Regne Unit, a Espanya es dispararia, i és que moltes coses hauran de canviar a Sepharad a més de la línia de la frontera en els mapes, quan Catalunya esdevingui un nou Estat independent.

El mestre ha de ser el ciutadà primer de la República

Mestres del Grup Escolar "Pere Vila"
Curs 1934-1935

Si és que a Catalunya ja hi anàvem pel bon camí durant el segle XIX i inicis del XX, els nostres professors de primera ensenyança eren capdavanters amb projectes pedagògics, tan a casa nostra, com a l'estranger, els quals han estat reconeguts internacionalment.

Desprès vingué la dictadura de Primo de Rivera, la mal anomenada "guerra civil", i la dictadura franquista, i tot i que durant la república, es va dur a terme un mètode pedagògic exemplar pel seu moment, haver de patir desprès 40 anys, de mal govern a tot Espanya, i en especial a les escoles, va minvar molt els resultats.

Francesc Ferrer i Guàrdia

L'any 1901 obria les portes l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, una institució que va significar una alenada d'aire fresc en propugnar una pedagogia integral sobre la base d'una moral de signe llibertari en el panorama educatiu de l'època, ràpidament es van promoure diversos establiments educatius sota la iniciativa de pedagogs com ara Pau Vila, Alexandre Galí, Artur Martorell, Eladi Homs, Joan Palau Vera, Rosa Sensat –directora de l'Escola del Bosc– i Pere Vergés, director de l'Escola del Mar.

Classe de ciències naturals al patí

La nova escola combatien la passivitat i el verbalisme de l'escola tradicional. Prenent un paper cabdal, el contacte amb la natura, el qual va esdevenir una eina bàsica per a aquesta nova educació, insistint en la importància de la llibertat dels infants i la seva potencialitat creativa, fonamentant els mètodes intuïtius. Pel que fa a l'educació moral, la renovació pedagògica –contrària a l'autoritarisme– va optar, sota la influència de Dewey, per un sistema d'autogovern, fins al punt que es va considerar l'escola una petita república que havia de funcionar democràticament.

Classe a l'aire lliure. 1931-1936

No va ser fins als anys 60, quan les noves teories psicopedagògiques (Piaget) afavorien el desenvolupament d'una nova praxi educativa que deixava més iniciativa a l'aprenentatge dels infants. D'altra banda, van sorgir algunes iniciatives favorables a l'ideari de l'Escola Nova, de manera que mestres com ara Marta Mata, Joan Triadú, Carme Serrallonga, Jordi Galí i Teresa Codina –entre altres– assajaven nous sistemes pedagògics en contacte amb les teories de l'educació renovadora (Montessori, Decroly, Freinet, Dewey, etc.). Així es recuperava l'ideari d'una escola catalana que volia aprofitar la saba dels assaigs pedagògics anteriors i que assumia la idea de la ‘renovació pedagògica’ com un tret bàsic i característic. El treball de l'Associació de Mestres Rosa Sensat indicà clarament les intencions d'aquells moviments pedagògics que es van comprometre –des d'abans del 1975– amb la modernització i democratització del país. Alhora, van defensar una escola pública de qualitat, compromesa ideològicament i oberta socialment.

Rosa Sensat

Personalment, he tingut el privilegi de poder llegir alguns dels llibres amb els quals va aprendre les primeres lliçons la meva mare, durant la república i fins l'any 1939, llibres com "Lecturas de chicos" de Fèlix Martí Alpera, Ingenuïtats i Petites llavors de Anicet Villar, i us he de confessar que vaig aprendre moltes més coses amb ells, que no pas amb els que vam estudiar la meva generació.

Petites llavors de Anicet Villar

Avui novament tenim a Catalunya un projecte educatiu de renom mundial, amb tots els valors d'antuvi, i tota la tecnologia actual, evidentment tot es pot millorar, i per descomptat que s'ha de fer i hem d'elevar el nivell acadèmic dels nostres infants per tal que puguin competir en un món globalitzat, però arribat en aquest punt; Com volen des de Madrid aplicar-nos una llei Wert, que només pot tenir cabuda en un cap verd?.



El professor Xavier Melgarejo, ens mostra el sistema educatiu finlandès, en el qual entre moltes altres puntals bàsics per poder accedir a l'ofici de mestre, cal ser dels millors de la classe, o el que seria el mateix en el sistema educatiu espanyol, per poder accedir a estudiar magisteri, la nota de tall hauria de ser superior a la demanada per una enginyeria.

Potser us preguntareu a que treu cap això, doncs és ben senzill, en paraules del President Macià, "el mestre ha de ser el ciutadà primer de la República", fixeu-vos si ja hi anàvem d'avançats!.

Botigues centenàries patrimoni de tots

Joguines Monforte

Acabo de llegir un article al diari El Punt Avui en relació al tancament de la botiga Joguines Monforte, una botiga de joguines d'aquelles de tota la vida, amb els seus mostradors de fusta i el seu terra enrajolat.
Tot el país i en especial mesura la ciutat de Barcelona està perdent la seva personalitat, qui no recorda aquella merceria Mogas del carrer Llibreteria a tocar de la plaça Sant Jaume, o aquella tintoreria tan entranyable al carrer Milton al costat del mercat de la Llibertat, així com tantes botigues amb la seva pròpia personalitat, amb aquells mobles de fusta de veritat, la crisi que ens envolta està destruint molt més que llocs de treball, ens està destruint el nostre passat col·lectiu, si ja ho se, molts pensareu, que és això si ho comparem amb les families que davant dels tancaments d'aquests establiments es queden a l'atur; però crec que també és molt important.

Merceria Mogas

Si fins ara degut a la crisi i a la jubilació dels antics propietaris, veiem com molts establiments baixaven les seves persianes per no tornar-les a aixecar, si més no, amb la mateixa fisonomia, ara a més a més ens trobem davant l'actualització de les rendes antigues, que serà el tret de gràcia per a molts negocis familiars centenaris, els quals no podran fer front als nous lloguers a preus de mercat del segle XXI.

Ganiveteria Josep Roca

De moment encara en queden d'altres com la ganiveteria Josep Roca a la plaça del Pi, la Antiga Cereria Lluís Codina al Carrer del Bisbe, la Ferreteria Rafols a la Ronda Sant Pere, el Forn Sarret al carrer Girona cantonada amb el carrer Consell de Cent, i molts d'altres que resisteixen davant l'allau de problemes que és avui mantenir un negoci obert a casa nostra.

Forn Pastisseria Sarret

Però tot plegat cada dia és més complicat, i com deia en començar el meu relat, estem perdent molt més que la botiga del barri de tota la vida, estem perdent un patrimoni històric de valor incalculable, totes aquestes botigues són part de la nostra crònica com a poble, i no podem permetre que desapareguin, ja masses fragments de la nostra història han estat esborrats, com per perdre'n més pel camí.

Ferreteria Rafols

Des de l'ajuntament de Barcelona, s'han dut a terme diferents campanyes com aquella de Barcelona posa't guapa i altres que van venir desprès, per tal de netejar i adequar edificis i finques de un rellevant valor artístic, aleshores, si es promou el valor artístic i arquitectònic d'un immoble, perquè no es fa el mateix amb totes aquestes joies de botigues centenàries?

Antiga Cereria Lluís Codina

Tenim aparadors i rètols antics, amb fusta treballada, mostradors que avui difícilment cap fuster s'atreviria a fer ni en somnis, veritables joies modernistes i noucentistes que donen caràcter a la ciutat. Puc entendre que la crisi obligui a plegar a negocis de sempre (evidentment un negoci que no funciona, no te raó per continuar), però el que no podem perdre com a ciutat són tots aquells establiments amb elements decoratius valuosos que ja són patrimoni de tots.

Salpem, destí: Itaca, coordenades: #9N2014

Des de dijous passat quan el Molt Honorable President Artur Mas, va anunciar que per fi ja teniem data i pregunta per la consulta fins ençà, han estat moltes les declaracions i contradeclaracions en tots els sentits.

Si ve, en un principi, des del posicionament més independentista, i van sorgir algunes opinions que no acabaven d'estar satisfets amb la pregunta, poques hores desprès, les aigües van retornar al natural curs dels rius.

Mentre des del "Estado Español", no paren de dir bajanades a quina més grossa, i el pitjor de tot és que ho diuen convençuts de que la seva és la veritat absoluta, encara més, tenen la barra de dir "no puedo y no quiero", ja només hi mancava fer una rebequeria de nen consentit, però que hi farem, això ja ve de sèrie en l'ADN dels manaires espanyols, la veritat és que ben mirat no és estrany, són hereus de l'absolutisme imperialista.

És per això que no ens té que estranyar comentaris arribats de les Espanyes, menystenint la ferma convicció democràtica del Parlament de Catalunya. I com no ens té d'estranyar, no paga la pena estendre's en el tema, només us deixo un enllaç a tall d'exemple, del que els hi agradaria fer, seguint els seus principis fonamentals.

Però anem a pams, Que hi ha de cert quan diuen que la Constitució no permet la secessió de cap part de l'Estat Espanyol?, Quines altres lleis ens donen suport en el camí cap a la independència?, El seu rang està pel damunt de la Constitució?

Amb tot el bagatge que hores d'ara duem a les esquenes els catalans el que ja no aconseguiran des de l'unionisme, és fer-nos tripijocs i embarbussaments amb documents tan clars i diàfans com la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia de 22 de juliol de 2010. El document és cristal·lí i no deixa lloc a cap tipus de dubte.

Però aquí no s'acaben totes les lleis que ens emparen, perquè si aquesta era determinant pel tribunal que la dictà, n'hi ha un altre, que si ve a Espanya sovint se'n obliden d'ella, en dret a llei, té el mateix sinó superior rang (pel seu contingut) que la "Constitución Española", a més a més, es tracta d'una llei signada pel propi rei d'Espanya i ratificada pel en el seu dia "Ministro de Asuntos Exteriores, Margelino Oreja Aguirre".

És més, no parlem d'una llei d'aquelles que tan sovint a la història de l'imperi espanyol s'han passat pel engonal, aquesta és una llei de rang internacional, sí, exacte us parlo del "PACTO INTERNACIONAL DE DERECHOS CIVILES Y POLlTICOS"

En aquesta llei hi trobem diversos articles molt interessants.

En aquest primer article ja ens deixa molt clar, que TOTS ELS POBLES tenim el dret de la lliure determinació o el que és el mateix de l'autodeterminació.

Però encara n'hi ha més,...

... no solament tenim el dret a l'autodeterminació, ans l'Estat Espanyol, (així es va comprometre el dia en que va signar aquest acord internacional) a d'adoptar les mesures adients per tal de fer efectiu el dret a l'autodeterminació.

Així, si continuem llegint el text, ens trobem, que cal sumar a les anteriors obligacions de l'Estat Espanyol, la de garantir el nostre dret de vot, fins al punt que si alguna ment preclara volgués dur a terme l'amenaça d'enviar la guàrdia civil a retirar les urnes, tenim tot el dret a interposar recurs davant les instàncies judicials.

Bé, si heu arribat fins aquí, en primer lloc donar-vos les gràcies per llegir les meves conclusions pel que fa al que pot fer i el que farà o li faran fer a l'Estat Espanyol davant la clara convicció catalana de dur a terme la consulta.

En segon lloc ja només dir-vos, que se'ns a girat molta feina, perquè tot i que la majoria de catalans que volem assolir la independència del nostre país és prou amplia, encara hi han molts catalans que desconeixedors de la realitat i moltes vegades influenciats per la política de la por articulada des dels sectors unionistes contraries a permetre la consulta, no tenen clar quin és el millor futur per Catalunya, que en definitiva serà el millor per tots els que vivim en aquest petit gran país, a tots ells els hi hem de donar les eines perquè albirin el nostre projecte de país i tots junts construir la nova Catalunya.

#SÍSÍ

Però és que hi ha algú interessat en el sexe dels àngels?

Això ja comença a cansar de tan donar-li voltes a la mateixa sínia, "que si els que volen continuar a Espanya han de poder votar SÍ, que si els federalistes no volen votar el mateix que el PP i C's, que si...., que si...., que si...., que si....".

Prou si us plau!, si hem de preguntar pel sexe dels àngels, primer hi haurà d'haver algú interessat en saber el resultat de la consulta i saber quines mesures al respecte es prendran desprès, però de moment penso que no és el cas.

Mentre es continuï divagant i no parlant clar, no anem bé, i els primers que haurien de parlar clar són ICV i UDC, a veure si aquests dos partidets s'assabenten d'una vegada del que qualsevol persona amb dos dits de front ja sap, i és que per federar-se amb algú, el primer que cal és tenir la llibertat de poder decidir el que es fa sense haver de demanar permís, per tant per això són imprescindibles dues coses:

1.- Ser un estat independent

2.- Que un altre estat independent es vulgui federar amb el primer estat

Així que senyors polítics si us plau, parin ja amb tanta verborrea improductiva, i comencin a treballar pel bé del país i no pel benefici propi o de partit, perquè pel que fa al poble, ja fa temps que tenim clara quina ha de ser la pregunta, i voler ignorar la voluntat de tot un poble, no crec que sigui la decisió més encertada.

Itaca o el triangle de les Bermudes

A Camats se li veu el llautó, així comença avui directe.cat l'article en el que parla de les noves ambicions d'ICV.

ICV continua sense treure's el vestit de GORE-TEX®, no vol mullar-se de cap de les maneres, i la seva ambició va molts més enllà, vol recollir als crítics de la desfeta del PSC, però li falla l'argument, potser la senyora Camats no s'ha donat, que qui fuig del PSC, és perquè aquest ha perdut tota la seva essència, la S de socialista, ja fa molt temps que la van perdre, cap a la segona legislatura del tripartit, la C de Catalunya ha anat davallant fins fa unes setmanes, en el conclave del PSOE, on la van llençar literalment al cubell de la brossa, juntament amb totes les expectatives d'independència del sector crític del partit, i la P de partit aviat hauran de canviar-la per la C de colla o col·legues, donat que cada dia tenen noves desercions; és per tot això, que no acabo d'entendre les pretensions de la senyora Camats, però compte!!!, perquè en el seu afany a ICV per fer embuts, sense definir-se, pot ser, que els hi surti el tret per la culata, i acabin en lloc de creixent, disgregant-se com el PSC.

ICV vol una pregunta que integri una àmplia majoria social, és a dir, que serveixi de calaix de sastre i permeti votar “sí” als que no volen la independència però que no volen votar “no”, però aleshores quin tipus d'aixecada de camisa és aquesta, per fer una pregunta així no cal que se'ns pregunti res, i tots plegats ens estalviarem el cost de tota aquesta tramoia, perquè el cap i a la fi, si portem dos anys demanant un referèndum, és perquè volem la independència, i per això hem sortit massivament al carrer, aleshores, tots aquells que no la volen, és obvi, que el seu vot ha de ser negatiu.

Els catalans no som babaus, i si una cosa té de bo, el llarg recorregut del procés, és que no ens donaran gat per llebre, ja que amb tant de temps ens hem pogut informar de tots els ets i uts, i tots plegats comencem a tenir criteri amb un seguit d'aspectes que fins fa un parell d'anys, ni tan sols n'havíem escoltat a parlar. Conceptes d'economia, de subministraments públics, de infraestructures, de justícia, i tants i tant altres, dels que avui podem mantenir una conversa i defensar la nostra posició amb dades concloents.

És per tot això, que espero i així ho vull pensar, que al MHP Artur Mas, quan parla d'una pregunta clara i inclusiva, en la que l'endemà de l'acord no hi hagi interpretacions, es refereix a una pregunta on tots els que volem la independència de Catalunya ja siguem de dretes o d'esquerres ens sentim còmodes, una pregunta en la que tots els que volem la independència de Catalunya, independentment que vulguem o no, continuar a la UE, a la zona euro o a la OTAN, ens sentim còmodes, és aquí on cal cercar un ampli consens a l'hora de plantejar la pregunta, perquè quan siguem un Estat independent, ja votarem si volem estar a la OTAN o no, o si volem mantenir l'euro, o ens interessa més fer un conveni amb la Gran Bretanya per utilitzar la lliure esterlina, o si és millor estar a la UE o ens resulta més beneficiós ser socis de l'EFTA. Així com de quin color a de ser el govern volem pel nostre país.

Ja en tenim prou de polítics que ens tracten com a nens petits i pretenen manipular-nos des de la demagògia del que és bo i el que és dolent, el cel o l'infern, el yin o el yang, el SÍ o el NO, els catalans som una societat adulta i responsable, la qual te tot el dret del món a decidir el seu futur, des del respecte i democràticament; respecte pels que opinen diferent de nosaltres i democràticament mitjançant les urnes.

MHP Artur Mas, vostè arrel de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, es va posar el davant del poble de Catalunya, recollint el nostre clam de llibertat per dur-nos cap a Itaca, si us plau President, no ens decebi, els catalans tenim molt clar on volem anar, i no és pas al triangle de les Bermudes.

Desfullant la margarida

Dins o fora de la UE

Com diu la cançó, "la vida et dona sorpreses, sorpreses et dona la vida", i justament això és el que a succeït a Catalunya en els darrers anys, tot motivat per la crisi, els greuges de l'estat espanyol, i la ferma voluntat d'independència que ha rebrotat dins el mapa social i polític al nostre país.

Som molts, de fet la immensa majoria dels catalans, els que fins fa quatre dies, no sabíem el que era la prima de risc, el PIB, el sostre de dèficit, com tampoc coneixíem conceptes de política mundial com el veto per a entrar dins de la UE, el contingut de molts tractats europeus, ni tan sols coneixíem com es realitzava el pagament de les pensions dels avis, ni els subsidis per atur; però vet-ho aquí que de sobte, aquests i d'altres conceptes econòmics i polítics han passat a forma part del nostre lèxic diari, condicionant cada cop més les mentides que ens arriben des de l'Estat espanyol, algunes de les quals, la veritat és que ens van arribar a fer molts gràcia, com aquella que ens deien que els títols universitaris catalans, no tindrien cap valor si Catalunya esdevenia un país independent, la veritat, és que no van fer barrinar gaire l'intel·lecte per dir tan majúscula barbaritat.

Darrerament a Espanya, estan entestats en fer-nos menjar a tot hora dos conceptes, que si  ens els mirem de manera individual, resulta que no són compatibles alhora. En primer lloc diuen que no ens reconeixeran com a nou Estat, i en segon lloc diuen que ens vetaran l'accés a la UE. Potser fa un any, ens podrien haver fet caure en el parany d'empassar-nos tant greus amenaces, però com deia abans darrerament els catalans hem madurat molt políticament, però destriem les dues acusacions per veure l'entranyat.

A la primera acusació ens diuen que no ens reconeixeran com a nou Estat, bé, doncs aleshores, com que nosaltres si que ens auto-reconeixerem com a nou Estat independent, i farem tot el que fan els Estats independents, Espanya es trobarà davant d'un atzucac, perquè tindrà dins les "seves fronteres" un Estat independent el qual reconeix a Espanya com un altre Estat, amb el qual vol mantenir una relació com a iguals, però, els ciutadans catalans, tant en quan Espanya no els reconegui com a ciutadans d'un altre país, continuaran pertanyen a la UE, amb tots els pros i contres que això comporta, per la qual cosa, no podran fer-nos fora de la UE.

A la segona acusació ens diuen que ens vetaran l'accés a la UE, doncs endavant senyors polítics espanyols, si us plau facin-ho ja, com més aviat millor, i que sigui per escrit signat i rubricat pel seu monarca a poder ser. Si, no us espanteu!, no he perdut el seny; en el moment en el que Catalunya demani l'accés a la UE com a Estat lliure independent, el sol fet per part d'Espanya de vetar l'accés del nou Estat, ja implica de "facto" el reconeixement d'aquest Estat, perquè és ben clar, que si Catalunya no és un Estat independent, no te cabuda dins del club dels Estats Europeus.

Aleshores com ho haurà de fer Espanya, per vetar i no reconèixer alhora a Catalunya com a nou Estat independent? Evidentment, no serem nosaltres els qui li donem a Espanya pistes per on pot entorpir el procés d'independència de Catalunya, però el que si que està cada cop més clar, és que s'hauran d'esmerçar molt més, si volen continuar atiant els fantasmes de la por envers els nostres objectius.

I l'endemà de la independència que?

Bombers per la Independència

Com més avancem en el procés, cada cop són més les veus preguntant-se per l'endemà de la independència. Com serà aquest nou Estat que hem de construir? Serà com Espanya, però en més petit? Els catalans podrem dir la nostra, en relació al que diran les lleis, constitució, reglaments; o bé continuarem només poden votar cada quatre anys i desprès haurem de deixar fer als polítics sense poder intervenir en res?

De totes aquestes preguntes la resposta només la tenim els catalans, el poble, el mateix poble que va sortir al carrer el 10 de juliol de 2010, el mateix poble que va anar a la manifestació de la Diada de 2012, i també el mateix poble que va recorre tot el territori català fent la Via Catalana, i com no, també el mateix poble que es mobilitza per defensar el nostre ensenyament, les nostres institucions, la nostra llengua;  però perquè això sigui així, cal que tots ens impliquem, no només mitjançant les xarxes socials, ans en tot tipus d'actes que es duguin a terme, ja sigui a nivell de l'ANC, dels partits polítics pro-sobiranistes, o de qualsevol iniciativa que sumi al projecte col·lectiu, parlant amb amics, veïns, coneguts i saludats, són molts els indecisos, que no tenen a qui preguntar, i qui sap si fins i tot els hi fa por o vergonya fer-ho, potser no saben cercar els canals adequats per tenir una informació contrastada, a tots aquests, a mica que els hi donem una mica de peu ens expressaran les seves pors, els seus neguits i dubtes, i és feina de tots nosaltres el explicar-lis o donar-lis les eines perquè ells mateixos puguin esbrinar tota la veritat i formar-se la seva pròpia opinió, nosaltres no els volem adoctrinar com si fossin un ramat de xais, nosaltres tan sols els hem d'ensenyar els canals a on trobar les informacions, per tal que ells puguin veure el que diuen uns i altres i així treure les seves pròpies conclusions; però alerta, que dins les nostres files també tenim elements des-estabilitzadors de vegades per acció i d'altres per omissió, i ara el que ens cal, més que mai, és ser tots els catalans una bona colla castellera, la millor de totes, però una de sola, sense rivalitats ni enveges, tots com un de sol, tan fa on estem, a baix fent la pinya, com dins del tronc,  i com no, igual d'important la canalla, mai podríem oblidar-nos de la canalla, els encarregats del pom de dalt, sense els quals no coronaríem mai el castell.

Catalunya, nou estat d'Europa

Aquesta és ara la nostra tasca, entre els convençuts n'hi ha molts de darrera volada, no per això menys importants ni decisius, ans al contrari, moltes vegades seran aquests els que tindran més clars els arguments pels quals es troben al cantó del sobiranisme, perquè ells recentment han creuat la ratlla en veure tot el cúmul de despropòsits de l'Estat espanyol envers Catalunya; per altre cantó, els independentistes de tota la vida prou que els veiem aquests despropòsits, però moltes vegades ens centrem en altres temes, culturals, lingüístics, identitàris, sentimentals, aspectes, tots aquests, que alimenten intel·lectualment la pràctica política, i que tot i sent per un país tan importants com les qüestions més quotidianes com poden ser la feina, la sanitat, l'ensenyament o les infraestructures, difícilment ens aproparan als indecisos, així doncs el camí està traçat, de nosaltres depèn arribar a bon port o ofegar-nos al fons de la Mediterrània.

I l'endemà de la independència, doncs ens tocarà continuar estant tots amatents i seguint de prop als nostres polítics, vigilant no facin pasos en fals ni caiguin en temptacions de crear els mateixos mals vicis que avui es pateixen a tota Espanya. Si tots plegats som capaços de complir amb la nostra part de la feina, aconseguirem un gran país, una Catalunya que tornarà a ser rica i plena, ara bé, si en lloc d'això deixem fer sense cap tipus de control, poden aparèixer mals costums dels quals ens donem compte massa tard.

Així doncs, els que esteu d'acord amb mi; 

PER CATALUNYA UN PAS ENDAVANT.

L'any que es va votar la "Constitución Española"

L'any 1978, quan es va votar la "Constitución Española", jo tenia 12 anys, d'aquell referèndum recordo certes coses.

• Recordo sentir parlar als meus pares en veu baixa (no fos cas que algú els escoltés i denunciés) si havien de votar SÍ o votar NO; davant d'un futur incert, el SÍ, era fer un pas endavant, sense saber massa bé cap a on, però sempre es presumia que seria millor que continuar com fins aleshores, que anava aparellat amb la opció de votar NO, finalment els vaig escoltar dir molt fluixet que votarien que SÍ, i ja no se'n va parlar més del tema, bé, de moment.
• Recordo també, quan es va tornar a parlar del tema, va ser al cap d'uns dies, quan  en arribar jo a casa de l'escola, li vaig demanar a ma mare on era el fulletó que havíem rebut per correu amb el text de la Constitució, ma mare esverada em va demanar perquè el volia jo aquell fulletó, el motiu del meu interès era ben senzill, un treball per l'escola, havíem de llegir i desenvolupar el text de la constitució espanyola, bé, el que avui en diríem fer un treball de recerca; i sí com us podeu imaginar aquella necessitat de fer el treball va portar cua, primer va haver un conclave a porta tancada entre els meus pares, per tal de decidir si jo tenia que fer o no aquell treball, evidentment com en la anterior conversa el to de veu era força feble, però tot i així i tenint en compte, que jo estava amb la orella enganxada a la porta, i sense entendre gairebé res del que passava, vaig escoltar, que si tenia que fer el treball?, que si no el tenia que fer?; que si parlaria a favor de la Constitució en el treball?, que si en parlaria en contra?; que si havien de parlar amb el professor per tal que em deslliurés de fer el treball?, que si millor no parlar amb el professor, no fos cas que... no se que?; i així van estar una bona estona intentant trobar la millor solució a aquell problema que ens acabava de dur el professor.  Finalment varen tenir decisió quasi Salomònica, ma mare (aquest afers sempre acostumaven a recaure en ella, probablement per ser més diplomàtica que el meu pare), s'encarregaria de tutelar el treball, per tal que aquest presentés una visió totalment neutre (no fóra cas que fes un treball massa democràtic, ni tampoc massa dictatorial), ja se sap, amb 12 anys qualsevol extrem pot aflorar i no era qüestió que la nena destaqués a l'escola per cap dels dos cantons, el més assenyat era passar ho més desapercebut possible, i així va ser com vam fer el treball.   I per damunt de tot, en veu ben baixa, com si estiguéssim a la biblioteca.
• També recordo que en aquell treball, vaig treure una de les pitjors notes del meu expedient acadèmic, evidentment el professor tenia un especial interès en saber la opinió d'aquelles criatures, en aquell moment jo, innocent de mi, no entenia res, desprès amb el pas dels anys i fent balanç del tarannà del professor, ho vaig veure clar, no era als alumnes a qui volia examinar, ans als pares, encara aleshores l'any 1978, hi havia qui tenia moltes esperances posades en el fracàs del referèndum i en el continuisme de un regim militar feixista, i així ens van utilitzar als nens i nenes, per poder esbrinar quines famílies eren dels seus i quines calia controlar de prop.

El que no recordo d'aquell referèndum, per motius inherents a l'edat, és la quantitat de mentides, manipulació i demagògia que regnava en aquell país que encara avui, ens manté segrestats.

• Mentides com la suposada democratització del país mitjançant el referèndum d'una constitució redactada sota amenaça i coacció fets que la varen viciar d’origen, amb la clara intenció de que tot quedes "atado y bien atado".
• Manipulació com el fet de presentar una campanya pel referèndum que tot i poder semblar en aquell moment molt llibertaria per permetre votar lliurement, no com en el referèndum dut a terme pel general colpista anys enrere. Si la veiem avui ens adonarem fàcilment del missatge que desprèn; "Un voto vale más que mil gritos. Tu derecho es votar. Vota libremente", o al que seria al mateix "Calla i vota".
• Demagògia com la il·lusió òptica creada amb una constitució que havia de ser, els fonaments per aixecar un estat "social, democràtic i de dret" feta amb tota la intenció de semblar que es construïa un país democràtic, quan en realitat la intenció era que tot continués igual, però amb una mà de pintura democràtica.

Així doncs arribats avui aquí, l'any 2013, resulta increïble que des de Espanya continuïn pretenen fer-nos combregar amb rodes de moli, potser es pensen que aquells nens i nenes de 12 anys encara faríem avui els mateixos treballs neutres sense denotar cap tipus de punt de vista, ni de pensament, però no, perquè l'únic que no ha canviar de aleshores ençà ha estat aquell Estat vell, prepotent, imperialista, cobdiciós, insolidari, enemic del progrés, i tants altres adjectius que tan bé li escaurien a aquesta Espanya que agonitza per la seva pròpia supèrbia.

12-O Migdiada Catalana

Darrerament fa uns dies que llegeixo per diferents indrets en relació a les opcions d'anar o no a la manifestació espanyolista que es durà a terme el proper 12 d'octubre a Barcelona, sembla ser que els unionistes més radicals i antidemocràtics tenen previst venir a Catalunya, concretament a Barcelona des d'altres indrets de la península com Madrid, València, Sevilla, Santiago de Compostela, Pamplona, Santander.

No se si serà que en els seves respectives poblacions no els hi permeten congratular-se de la seva hispanitat, o bé és que tenen ganes de brega i per això venen a on ells denominen territori hostil, potser el que volen és venir a espanyolitzar-nos tal i com pregonava el ministre Wert que volia fer amb els nens catalans  i per això pretenen manifestar-se a la plaça Catalunya.

Sigui quin sigui el motiu, pel qual han decidit venir a manifestar la seva espanyolitat a Barcelona, està clar que la immensa majoria dels independentistes, el dia 12 d'octubre farem la migdiada, i per tant serem la majoria silenciosa, veurem que en diu aleshores el govern espanyol d'aquest tipus de majoria.

Però tot i així, hi ha certes persones dins el moviment independentista, que mostra la seva voluntat d'assistir a una contra-manifestació, el motiu és ben clar, no permetre que els colonitzadors ocupin la nostra plaça Catalana, símbol del nostre poble, en contra del genocidi identitari Català.

Cal dir que en diferents fòrums ja he exposat el meu punt de vista tant en quant el 12 d'octubre els catalans no tenim res a celebrar, i a més a més, ells, els espanyols tan sols venen a provocar, i la millor resposta que els hi podem donar és que es trobin els carrers buits, com si Barcelona fos una ciutat fantasma, i no us amoïneu, que ells solets ja s'ompliran de merda, trencant, destrossant i cremant tot el que trobin al seu pas. Per la nostra part, cal mantenir la imatge de poble civilitzat que és capaç de fer una cadena humana de 400 quilòmetres sense cap aldarull, l'altre cara de la moneda, la de crear merder per on passen, deixem-lis per a ells, que ho saben fer molt bé.

Tot i així, encara hi ha qui insisteix en ser present a la plaça Catalunya, al·legant el democràtic dret de manifestació; doncs res, aneu-hi, i quan es formin aldarulls quedeu-vos ben al mig del merder, així el "gobierno español" tindrà el que vol, poder anar a Europa i dir-lis, "veieu com els independentistes no son tan bons nens, ells no son democràtes, mireu la que han enredat perquè uns altres ciutadans amb una ideologia diferent a la seva s'han manifestat el dia de la hispanitat". 

Si és això el que voleu, que Espanya pugui vendre al món, que els catalans som uns radicals antidemocràtics, que només acceptem que es pensi sota els nostres paràmetres, i llençar a les escombraries tota la bona feina que hem fet fins ara, doncs endavant aneu i feu una contra-manifestació, però desprès, no vingueu amb queixes quan el món se'ns giri d'esquena. Cadascú ha d'ocupar l'espai que li pertoca, i us puc assegurar que el 12-O el nostre lloc no és al carrer manifestant-nos, tenim altres fites més dignes per fer que anar a esbatussar-nos amb una colla d'ultres intransigents.

Finalment cadascú farà allò que li dicti la consciencia, però com deia Miquel Martí i Pol, "Així s'escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú".

Solidaritat docents Illes Balears

Ens trobem davant d'un cas de tossuderia supina per part del Govern Balear, desprès de llegir això, algú podria pensar que els tossuts son els professors que fan la vaga.

Doncs analitzem el tema, els professors tot i agradar-lis molt la seva feina, treballen per diners, vull dir, que si demà els hi toca la loteria o reben una herència milionària, serien pocs els que continuarien fent classes, el motiu és clar, els professors al igual que la majoria dels mortals, han de pagar rebuts, hipoteques, menjar...

Aleshores algú s'imagina un mestre fent vaga per rebequeria? Evidentment que no, cada docent en vaga deixa de cobrar per cada dia no treballat noranta € [font], només cal que feu 4 números i veureu que passarà a final de mes en els comptes dels mestres.

Per un altre costat, quin pare o mare, deixaria de portar els seus fills a l'escola, per donar el tomb a la vaga i que fossin els alumnes els que fessin la vaga en lloc dels professors?

Ens trobem davant d'una gran majoria dels habitants de les Balears que estan seguint la vaga. Aleshores és una rebequeria ciutadana? És clar que no, els pares i mares tenen altres coses que fer que no encaparrar-se a fer una vaga, tenir la mainada a casa o amb la cangur, amb les conseqüents limitacions. Quan una ciutadania es mobilitza com s'està fent a Ses Illes, quelcom ben gros està en joc, en aquesta ocasió la nostre llengua, a més de la qualitat de l'ensenyament dels infants.

Dit això, crec que queda prou clar qui està fent la rebequeria.

I aleshores, que hem de fer la resta d'habitants del Països Catalans? Jo crec que està ben clar, hem de donar suport de tantes maneres com tinguem a l'abast, perquè aquesta és una lluita comuna, primer es va atacar el català al País Valencià i a la Franja de Ponent, ara s'està fent a les Illes, demà el problema el tindrem en el Principat, i si no lluitem tots junts acabarem perdent gran part de les nostres arrels com a poble.

Així doncs, només em queda des d'aquí encoratjar als docents, pares i mares de les Balears en la seva lluita i fer-los saber que els Països Catalans estan al seu costat.

I per a tots els que us estimeu la llengua, la cultura, les tradicions d'aquest petit gran país nostre, aquí teniu les eines per col·laborar i seguir al dia a dia de tot al que passi en aquest conflicte mitjançant el blog de l'Assemblea de Docents

Doble nacionalitat, no gràcies

El tema a la premsa del cap de setmana, va ser, la possibilitat que en una Catalunya independent, els catalans puguem esdevenir alhora catalans i espanyols de ple dret; el motiu que argumenten tant des de ERC com la presidenta de l’ANC per mantenir la doble nacionalitat, és que d’aquesta manera podríem continuar sent ciutadans de la UE sense perdre cap dret.

Al meu parer tot plegat és una mica sense solta ni volta, puc entendre que aquelles persones que tinguin lligams familiars i emocionals amb Espanya i tots els que tinguin un sentiment català i espanyol alhora vulguin mantenir la doble nacionalitat, però d’aquí a justificar tenir una doble nacionalitat per mantenir els drets i deures de la UE, ho trobo un tant kafkià.

Per altre banda tenim el tema de si Espanya permetrà mantenir la doble nacionalitat, en principi, segons la “Santísima Constitución Espanyola” hauríem de dir que si, ja que en el "Capítulo Primero, «De los españoles y los extranjeros» (en el «Título 1, De los derechos y deberes fundamentales») reconoce Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad.

Altre cosa serà arribat el moment i en funció de com es desenvolupi la secessió, quina postura adoptarà Espanya i si respectarà la seva pròpia carta magna..

Però anem a pams, portem 300 anys renegant d’Espanya i dels seus despropòsits envers Catalunya, i ara que tenim una oportunitat d’or, única a la nostra història de recuperar el que de llei és nostre, ara rebaixarem les nostres expectatives de tornar a ser una nació rica i plena per no perdre uns drets individuals com a ciutadans de la UE, doncs la veritat és que no ho trobo gens assenyat.

Catalunya és un país amb un potencial suficientment solvent com per ser soci de ple dret dins la UE Un cop independents i amb l’Agencia Tributaria Catalana recaptant els nostres impostos, tots aquells diners que ara van a Madrid i no tornen, que aleshores es quedaran a Catalunya i amb una bona gestió d’aquests diners, Catalunya esdevindria contribuent net dins la UE.

Per un altre cantó, també cal tenir en compte, que si Espanya se’ns posa de cul en les negociacions dels actius i passius que ens hem de fer càrrec, Catalunya no tindria cap obligació d’assumir part del deute espanyol, ja que aquest ha estat contret per l’Estat espanyol, i ell és l’únic responsable del deute. Per la qual cosa, si Espanya prengués aquest posicionament, es quedaria amb tot el deute i amb 7.5 milions de ciutadans menys, els quals evidentment no contribuirien a sanejar els comptes espanyols; això suposaria un augment exponencial en els números vermells de l’Estat espanyol, un deute que representaria el 125% de PIB per Espanya, sense Catalunya. 

Arribat a aquest punt, encara hi ha algú amb dos dits de front, que es pensi que la UE, permetrà a Espanya vetar l’accés de Catalunya al club d’Estats europeus, quan son els propis països de la UE, els que han prestat els calers a Espanya, i per tant els que es quedaran sense cobrar si Espanya no pot pagar.

Doncs, si us plau, siguem seriosos i mantinguem la calma, quan arribi al moment, i sempre i quan analitzats els pros i contres els catalans veiem que ens convé entrar a la UE, ja farem els passos que siguin necessaris, i no patiu, que si el club de països europeus, no ens vol, tampoc passarà res greu, que fora de la UE, també hi ha vida.